La Tosca. Núm. 741. Desembre de 2013

En defensa del Moianès

La reivindicació de la comarca del Moianès ve del lluny. Ja va ser tema de debat en la divisió comarcal republicana, en la primera meitat del segle XX. Entre els mapes comarcals que la ponència va elaborar, el Moianès hi apareixia ara i adés.

Amb la recuperació democràtica el tema es va revifar i capçaleres com el Truc van esperonar la consciència comarcal. Uns quants alcaldes i persones hi van creure i la van defensar. La creació del Consorci del Moianès l’any 1997 va ser un pas decisiu en aquest procés. L’any 2001, una comissió encarregada pel Parlament i presidida per Miquel Roca va fer un informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya que proposava crear, entre altres, la comarca del Moianès. Aquell informe, que apostava per suprimir els municipis més petits i mancomunar serveis, va generar molta controvèrsia i mai no es va aplicar. És bo recordar-ho ara, que s’està legislant de pressa i corrents sobre aquest tema, com podeu llegir a l’interior de LA TOSCA.

El Moianès existeix. És avui una realitat en molts àmbits: és una unitat de paisatge en el Catàleg de Paisatge de Catalunya, és un conjunt de serveis mancomunats pel Consorci, és una marca associada a una indústria agroalimentària el valor de la qual s’incrementa amb força,de forma paral·lela al seu desenvolupament econòmic. És una destinació turística, que ha sabut posicionar-se amb trets distintius, com un territori serè en un paisatge agroforestal. Podem copsar també els serveis comarcals en infraestructures com la Biblioteca de Moià, amb usuaris de molts municipis, el CAP, els bombers, etc.

El Moianès es troba en una cruïlla. No es tracta de triar entre un somni o una il·lusió que es pot compartir en major o menor grau. És qüestió de fer ben patent la utilitat d’una eina com el Consorci del Moianès, que ha contribuït a fer possible la marca del Moianès i n’ha impulsat els teixit empresarial. Al Moianès, la taxa de desocupació és del 12%, la meitat que la mitjana de Catalunya. El Consorci és un instrument que ens ajuda a avançar en les dificultats presents, un mecanisme per a aportar recursos econòmics i valor afegit en el moment en què fan més falta. Reivindicar el Moianès  s avui defensar el que s’ha aconseguit amb l’esforç de moltes persones. Les lleis que estan a punt d’aprovar-se podrien esguerrar una feina consolidada. Malament rai si ens perdéssim ara en discussions com quina és la capital del Moianès. El principal capital de la comarca, els moianesencs, no podem renunciar a culminar un camí que està al nostre abast, però vorejat d’amenaces.

La Tosca. Núm. 740. Octubre de 2013

Una altra Diada excepcional

«Inici d’una nova època», vam titular l’editorial d’octubre de l’any passat. Rellegint-ne el contingut i recordant la tria de la fotografia de la coberta, il·lustrada amb el moment en què una colla de moianesos aixecaven, amb força, el pal de la bandera independentista al Grony, sembla clar que estem plenament immersos recorrent aquesta nova etapa històrica. Les banderes estelades s’han acabat d’aixecar i s’han multiplicat per tot Catalunya; l’inapel·lable i rotund èxit de la Via Catalana ha permès de posar el procés català en l’arena política internacional. Fa cinc anys ningú no hauria estat capaç de pronosticar on som ara. Sembla, per tant, un acte de temeritat qualsevol previsió d’on podem ser d‘aquí a cinc més. L’única cosa clara, de moment, és que aquest moviment no era pas una febrada d’estiu, sinó que responia a forces estructurals i fondes, que el consens social és molt ampli, que les coses es fan amb ordre i amb la civilitat que ens caracteritza i que això ens enorgulleix com a poble. Seguint així serà difícil aturar-nos, per molts obstacles que ens posin, dels quals ens farciran el camí a recórrer.

Aquest repte històric, el privilegi de poder ser la generació que visqui la materialització d’un anhel expressat durant segles, no ens pot fer oblidar, com va expressar l’alcalde Dionís Guiteras en el seu discurs de la Diada Nacional de Catalunya, que volem la independència per construir una societat més justa i igualitària. Molts moianesencs estan passant dificultats i alguns han necessitat o volgut provar sort a fora, o ser més competitius formant-se a l’estranger, com podreu llegir en l’article «Moianesos a distància».

Del que ens depararà el 2014 políticament, ens abstenim de fer-ne pronòstics, però tot és a punt, almenys, per a celebrar el Tricentenari del 1714. El nou Centre Cultural El Born és ple de referències al Moianès i el fet d’estar inclosos en la Ruta1714 és una oportunitat per a promocionar el Moianès i la Casa Museu Rafel Casanova, un equipament que s’inscriurà en el centre del relat històric que viurem. Com hem escrit en ocasions anteriors, no sembla que sigui un espai que ens el creguem gaire, els de casa. Potser no som prou conscients que Moià i Castellterçol són la seu dels dos símbols més importants de la història de la Catalunya moderna: el moment de la desfeta, encarnat per Casanova, i el moment en què Catalunya va desplegar les estructures d‘un autèntic país, representat per Prat de la Ribai la Mancomunitat. Recordar i reivindicar aquestes figures i els equipaments que els expliquen incrementarà els visitants al Moianès, però és també un reconeixement als qui van lluitar per fer un país millor.

La Tosca. Núm. 739. Setembre de 2013

De Festa Major a Festa Nacional

El número que teniu a les mans fa d’enllaç entre la Festa Major i la Diada. Estareu llegint aquestes pàgines, doncs, pocs dies abans de la celebració d’una cadena humana, la Via Catalana, un projecte molt complex (30.000 voluntaris formen part de l’organització) que ressegueix Catalunya de nord a sud, seguint el traçat de la Via Augusta romana. Per a trobar-ne precedents, a escala internacional, cal anar-nos-en als Països Bàltics, on el 23 d’agost de 1989 una cadena va unir les tres capitals dels actuals estats d’Estònia, Letònia i Lituània. Aquell noviembre va caure el mur de Berlín i, amb la desfeta de la Unió Soviètica, aquells països van poder declarar la independència dos anys després.

Quan encara faltaven dies per a l’Onze de Setembre, s’havien organitzat ja sis autocars de Moià i cinc més de Castellterçol per participar-hi. L’any passat vam encapçalar el número d’octubre de LA TOSCA amb Una Diada històrica. Desitgem i exhortem els nostres lectors a fer-ho també possible enguany.

Acabem de passar la Festa Major, que mereix algunes valoracions. Pendents del cel i del Meteocat, la pluja n’ha condicionat el desenvolupament. En el cantó més negatiu, la suspensió del Musical el dia previst per un ruixat és una sotragada, emocional i econòmica, a l’ampli equip que el fa possible, i a qui encoratgem a no defallir. Aquest any, doncs, ha estat el primer en què el Musical s’ha estrenat a la Festa Major de Castellterçol, on fou acollit amb entusiasme per un públic que va omplir completament el Centre Espai Escènic. Entre els aspectes positius, és plaent constatar com s’ha patrimonialitzat la Cabra d’Or, una festa que fa cinc anys no existia i que ara dóna sentit a tota la Festa Major. S’ha pogut celebrar, també, el 150è aniversari del tenor Viñas amb exposicions i concerts que han tingut àmplia repercussió. També hem vist el personatge del Pollo renovat i, a més dels actes promoguts per l’ajuntament, moltes activitats i iniciatives associatives o privades, pensades per a atraure la participació de diferents segments de públic. Tot plegat ha contribuït a la percepció de molta activitat i de festa col·lectiva.

Encara que és difícil de quantificar, s’ha comentat que Moià era més ple de gent que mai. Viatgem menys, i menys lluny, i aquest fet pot afavorir el Moianès. Finalment, i en aquest cas sí que són dades objectives, el turisme estranger s’ha incrementat de forma notable aquest estiu. L’enhorabona, doncs, als qui ho han fet possible, tot donant la benvinguda als ciutadans de Mauer que aquest setembre visiten Moià: Willkommen und genießen Sie Ihren Aufenthalt.

La Tosca. Núm. 738. Juliol-Agost de 2013

Francesc Viñas, un exemple

A fi nals de juliol ha començat el Festival de Música Francesc Viñas i per la festa major té lloc la tradicional Festa de l’Arbre Fruiter, dos esdeveniments que serveixen per a recordar el seu creador i impulsor, Francesc Viñas (1863-1933), el tenor universal i el moianès que va unir al llarg de la seva trajectòria el cosmopolitisme i el moianesisme, tant en les paraules com en els fets.

Enguany s’escauen 150 anys del seu naixement, 80 de la seva mort i 50 del concurs internacional de cant que porta el seu nom. Per tal de commemorar l’efemèride, dues entitats moianeses, l’Associació Cultural Modilianum i Joventuts Musicals de Moià, amb la col·laboració del Museu de Moià, han preparat un seguit d’activitats culturals i musicals per acostar la figura del tenor als moianesos que ja la coneixen i per descobrir-la als qui solament l’associen a la Festa de l’Arbre Fruiter o al Festival de Música.

Per què reivindicar avui la fi gura de Viñas? Doncs per ser un moianès que, des d’una situació econòmica precària -recordem que nasqué en una família amb escassos recursos i que de ben jove hagué de treballar, primer de sagal i després de teixidor-, emigrà a Barcelona per fer-hi un ofici que no li satisfeia (cerer) però que el va apropar al món de la música, en especial al cant, i d’aquí -amb els seus dots innats, però també amb un gran esforç personal- al món de la gran òpera i llavors a triomfar i passejar el seu cant i el seu Moià per Europa i Amèrica.

Podríem dir simplement que Viñas va ser fruit del seu temps, uns temps convulsos políticament i econòmicament; uns temps canviants en les estètiques culturals i socials, amb els sorgiments dels ismes a tort i a dret; uns temps en què, com sempre, l’única sortida possible per a les persones que comencen del no res era superar-se dia a dia amb constància, estudi i treball. Viñas sabé treure profit de les oportunitats que se li presentaren, adaptar-se a les diverses circumstàncies que la vida artística li anà comportant i, finalment, compartir el seu èxit personal i econòmic amb la seva gent.

Viñas pot ser un referent per als moianesos d’ara que, salvant les distàncies, viuen en la situació crítica d’aquests moments -tant a nivell local com nacional- per la manca de feina, els problemes d’habitatge, els canvis de valors (socials, culturals i polítics); un referent d’una manera de ser i de fer en què preval la constància en l’estudi i la feina ben feta, la superació del dia a dia, el fet d’estimar el poble i la gent que t’ha vist néixer i estar- ne orgullós i cridar-ho als quatre vents.

Tot i que la història dels municipis la fa la gent anònima, hi ha moments en què el lideratge i la capacitat d’un personatge suposa una sacsejada o un impuls que canvia la fesomia o el tarannà d’un poble. I encara ara, davant els reptes que ens depara el segle XXI, l’esperit de superació del tenor Viñas pot donar-nos força, valor i confiança en nosaltres mateixos.

La Tosca. Núm. 737. Maig-Juny de 2013

Un entorn de qualitat

Aquest número de LA TOSCA inclou força informació vinculada amb el medi ambient, directament o indirecta. La qualitat paisatgística del Moianès és un valor a l’alça, des de fa temps. Començant pels espais naturals, Moià està envoltat d’espais protegits legalment que, amb la darrera ampliació del 2010, va permetre de culminar una anella de boscos i rieres que cal gestionar amb cura. Durant molt de temps, la conservació i la preservació del medi ambient semblava anar en detriment del desenvolupament econòmic. Actualment, en canvi, els sectors que mantenen l’ocupació o estan creant encara llocs de treball a la nostra comarca, són àmbits que necessiten mantenir la qualitat ambiental. Sectors com el turisme, la restauració, la ramaderia ecològica o el sector agroalimentari representen en la nostra economia el que van significar els telers a les fàbriques dels anys cinquanta del segle XX.

El manteniment de la qualitat de boscos i rieres és fruit d’una voluntat col·lectiva d’àmbit europeu, que va permetre instal·lar una xarxa de depuradores que va canviar la fesomia i la qualitat d’uns rius que, en determinats anys i trams, havien semblat més aviat clavegueres a cel obert. Però arribar fins aquí ha estat possible també perquè hi ha hagut persones i associacions que han estat reivindicant, sensibilitzant, donant a conèixer i denunciant quan calia les amenaces i les agressions al medi. La presentació, fa poc, d’un espai per a donar compte de la salut de l’aigua, promogut pel col·lectiu El Fanal, http://aiguamoia.blogspot.com.es/, en pot ser un bon exemple. És per això, també, que cal agrair contribucions de col·laboradors de LA TOSCA, com la que publiquem en aquest número, que ens alerten de possibles amenaces en el futur de la nostra aigua i que ens conviden a aprofundir una mica més sobre quina és la situació de l’aigua potable al nostre poble.

Essent l’aigua un bé fonamental per a la qualitat de vida i el desenvolupament econòmic de la nostra vila i de la nostra comarca, és bo que, tant des de l’administració pública com des del conjunt de la societat, ens preocupem per garantir que no en falti i que la seva qualitat sigui bona. En aquest sentit, episodis recents a la riera de Calders, encara que no afectin directament l’aigua potable, sí que són un toc d’alerta per a no abaixar la guàrdia.

És reconfortant comprovar que disposem d’una societat sensibilitzada pel que fa al nostre entorn, com podreu seguir en diferents articles d’aquest número. I, encara més, que aquests valors poden contribuir al desenvolupament econòmic, com en el projecte Ecoinnova, que, elaborat pel Consorci, suposarà una veritable empenta per a sortir del moment què estem vivint.

La Tosca. Núm. 736. Abril de 2013

Som al cap del carrer

Moià ha tornat a tenir protagonisme a premsa i televisió, i no pas per fets positius. La gestió econòmica de l’ajuntament i de l’empresa MoiàFutur ha estat objecte de fiscalització per la Sindicatura de Comptes, amb uns resultats provisionals que posen negre sobre blanc allò que, durant molt temps, van ser conjectures.

L’oposició a l’ajuntament i moviments com la plataforma Moià Diu Prou havien invocat repetidament la necessitat que la Sindicatura investigués la gestió municipal i escrits a LA TOSCA demanaven no enterrar el passat «amb quatre palades de terra». Som un país poc avesat a retre comptes i menys encara des del sector públic. Cal, doncs, aclarir i analitzar el passat per a poder afrontar el futur, encara que sigui dolorós. La providència de la Sindicatura, encara provisional, és un tema administratiu, que en cap cas no apunta possibles fets delictius. Ara bé, fa uns judicis molt contundents sobre els reiterats incompliments de la llei que l’ajuntament va fer, de forma repetida, per anar ampliant crèdits que no hauria pogut demanar amb el deute que acumulava, així com per adjudicar contractes a dit que van contravenir reglaments i lleis.

La Sindicatura ha actuat per delegació del Tribunal de Cuentas de Madrid, que va rebre una denúncia del grup MAP-ERC. Fins llavors, les reiterades iniciatives per a fiscalitzar els comptes de Moià havien quedat en no res, tant per la voluntat de la mateixa Sindicatura, com del Parlament de Catalunya —expressada amb la posició dels partits llavors majoritaris (CiU i PSC)—, com de la Generalitat. Repetidament s’havia invocat la necessitat de respectar l’autonomia local, que ha anat, en aquest cas, en detriment de l’interès públic. Fa la sensació que s’ha reaccionat tard i malament. Que sigui una altra vegada Madrid qui decidirà per nosaltres, com en el cas del deute de l’ajuntament moianès, mostra l’abast real de l’autonomia o del significat de mocions com l’aprovada pel consistori de ser «territori català lliure».

El cas ha causat una notable alarma social a Moià. Ha provocat, d’entrada, la dimissió de la junta del Club Esportiu Moià i podria comportar la petició de fortes reparacions econòmiques a una vintena de regidors del període 2006-2009, tant de l’equip de govern com de l’oposició, incloent-hi els denunciants. L’expedient causa perplexitat i allunya encara més la ciutadania de la política i de la vida associativa. Qui pot presentar-se, en el futur, a les llistes de Moià veient quin pa s’hi dóna? Si votar a favor de posar gespa al camp de futbol pot causar una forta sanció econòmica, millor quedar-se a casa i no opinar gaire, no fos cas que... Era aquí on volíem arribar? És això l’enfortiment de la democràcia? Les persones afectades per aquest cas van ser els nostres representants directes. Alguns, ben poc temps; d’altres, gairebé una generació. Només per solidaritat és important no fer-los més pesant la llosa que els llasta.

La Tosca. Núm. 735. Febrer- Març de 2013

El primer pressupost del mandat

El Consell de Redacció de LA TOSCA valora, en cada número, diferents temes per destacar en l’editorial. Les novetats de l’actualitat política ens fan optar, darrerament i en aquesta ocasió també, per l’ajuntament. I és que l’aprovació del primer pressupost de l’actual legislatura és molt rellevant, a Moià. L’ajuntament, a efectes administratius, havia continuat funcionant amb el pressupost prorrogat des de fa tres anys, en plena època Montràs. No ha estat precisament per inèrcia que no s’hagi pogut fer un pressupost amb anterioritat. L’aprovació, ara fa un any, d’un decret per part del govern central va capgirar les previsions: amb una sotragada a l’autonomia local, Madrid va fer net en el pagament a proveïdors, amb un estalvi en interessos notable, però amb uns diners que cal tornar.

La previsió d’ingressos i despeses per a enguany és de 6.372.839 €, comptant-hi el pressupost del Museu, una xifra que, a l’interior de la revista, intentem explicar. Heus ací unes primeres valoracions:

• - Els pressupostos són documents de previsió. Més important que l’import previst és que en el pressupost executat coincideixin els ingressos i les despeses. A Moià, durant anys es va gastar molt més del que s’ingressava. Aquest fet, acumulat en el temps, va generar el principal problema que afronta el poble: tornar un deute impossible d’amortitzar en una generació. La rigorositat en la gestió està instal·lada a l’ajuntament. L’hemorràgia de les pèrdues es va aturar fa temps, però és una ferida que, tot i estar segellada, continuarà essent molt dolorosa i que ens impedirà de caminar com abans.
  
• - En la darrera dècada el pressupost executat realment per l’ajuntament va ultrapassar alguns anys la xifra de deu milions d’euros. El pressupost actual, doncs, suposa una retallada d’un 40% respecte a uns imports a què mai no hauríem d’haver arribat, en uns anys feliços en els quals es va comprometre el que no teníem.
  
• - A més de l’equilibri i de l’import total, és important de valorar a què ens veiem obligats a destinar els diners. Per aquest ordre, les despeses de personal (l’ajuntament és una de les empreses amb més persones ocupades de Moià) i el pagament del deute (en forma d’interessos o de retorn de capital). Aquestes despeses estructurals suposen més de la meitat del pressupost. I és per això que a les inversions —allò que repercuteix directament a la vila en forma de projectes o donant feina— només s’hi podran dedicar 29.000 euros, quan havien arribat a superar els 2.000.000, gairebé cent vegades més.
  
• - Per a fer-nos una idea del desgavell a què han de fer front els nostres representants, i amb dades de tot l’Estat espanyol, els ajuntaments d’una mida comparable a la nostra han de dedicar, de mitjana, un màxim del 7% per a tornar els deutes contrets.

A Moià aquesta xifra sobrepassa el 30%. Moià és un dels municipis amb els impostos més elevats de Catalunya. És molt dur per als moianesos ser conscients que, a canvi de pagar molt més, hem d’anar veient com els serveis públics es contrauen o, en alguns casos, desapareixen per a anar tornant un deute que no acabem d’entendre com es va generar.

La Tosca. Núm. 734. Gener de 2013

L’actualitat del consistori

L’advent del Nadal va ser intens en decisions i novetats a l’Ajuntament de Moià: trencament del govern d’unitat; presentació, finalment, dels comptes econòmics corresponents als anys 2010 i 2011; clausura de l’Escola Municipal de Música; no admissió a tràmit, per part de la Fiscalia, dels expedients tramesos per l’ajuntament per a dirimir si podia haver-hi indicis de fets delictius en actuacions del consistori anterior; acte públic a Les Faixes per a informar de la feina feta i dels reptes econòmics cada vegada més difícils d’assumir i, en tancar aquesta edició, s’estava ultimant el pressupost per al 2013.

El trencament del govern d’unitat ha estat la qüestió més transcendent, políticament. El grup AraMoià, que ha tingut la iniciativa d’aquest procés, ha assumit la totalitat de competències, mentre que els regidors d’Entesa i Convergència i Unió han quedat a l’oposició. La necessitat d’un govern d’unitat va ser una exigència externa, fruit dels moments excepcionals que viu Moià, com també del resultat de les eleccions parlamentàries. En opinió del grup majoritari, governar d’aquesta forma exigia moltes hores de reunions internes per a assolir el consens necessari i, així mateix, provocava que es manifestessin en els plens certs desacords que havien d’haver-se tractat internament. Un govern de tretze regidors es considera poc operatiu, un llast per a aquesta segona part de la legislatura, en un moment en què està previst de visualitzar els objectius que s’havia plantejat el consistori d’endreçar i corregir la deriva econòmica del municipi. Malgrat les diferències que en algun moment hagin pogut aflorar en els plens el govern d’unitat s’ha caracteritzat, Durant tot aquest temps, per una gestió discreta, sense escarafalls, sense projectar gaire al carrer les possibles desavinences. En uns moments de decisions difícils, que han comportat liquidar llocs de treball o imposar sancions, bé cal remarcar la prudència que ha guiat els nostres representants. Sembla clar, en tot cas, que la comunicació entre els diferents grups no ha estat pas òptima.

La unitat és un desideràtum social que tots els poders reclamen: el demana el rei, el govern central, la Generalitat, etc. La pretensió d’unitat no pot fer amagar que les societats evolucionades són complexes i diverses, i aquesta pluralitat és lògic que hi sigui també a l’ajuntament. En aquest nou escenari, doncs, el repte que es planteja és mostrar que la presa de decisions i la gestió municipal és més àgil i eficient i, des de posicions diferenciades, saber trobar llocs comuns per a l’aprovació de temes per als quals és necessari l’acord de la majoria de regidors.

El cicle de Nadal ha estat intens i ric en activitat a Moià. Els veïns, les associacions i els botiguers fa temps que mostren, amb força, com fer front a una realitat adversa: no hi havia record d’una Marató de TV3 amb tanta participació a Moià; alguns carrers s’han engalanat amb idees originals; uns voluntaris han netejat l’orgue de l’església perquè el puguem tornar a escoltar… Aquests i altres projectes referenciats a l’interior d’aquest número són una prova més d’un poble que no es resigna i que, amb empenta i solidaritat, enceta el 2013.

La Tosca. Núm. 733. Desembre de 2012

Dionís Guiteras, alcalde i diputat

L’Onze de Setembre del 2012 el poble de Catalunya va sortir al carrer a demanar la independència. El Govern de la Generalitat en va prendre el testimoni i, acceptant la voluntat del poble i constatant les poques ganes de negociar sobre el finançament català per part del Govern Central, va fer un pas valent i decidit cap a la convocatòria d’unes noves eleccions.

És per aquest motiu que hem viscut, a Catalunya, la legislatura més curta des de la recuperació democràtica. No va haver-hi grans dissensions per la convocatòria anticipada d’eleccions. Catalunya necessitava albirar esperances i la sortida del pou s’ha anomenat «Estat propi». Independència.

Moià també va decidir girar full fa poc més d’un any. Dionís Guiteras, malgrat ser presentat com un «professional» i no com un «polític», en poc temps, i a partir de l’alcaldia de Moià, s’ha fet un lloc en el partit. A més de crear i mantenir, fins ara, un govern d’unitat, l’alcalde de Moià va ingressar en el Comitè Executiu d’Esquerra Republicana de Catalunya i, d’aquí, ha estat proposat com a número onze en les llistes d’aquest partit al Parlament català per la província de Barcelona. Ha estat, doncs, una progressió fulgurant.

Els resultats de les eleccions del passat diumenge 25 de novembre han permès a Dionís Guiteras aconseguir l’acta de diputat. És un fet sense precedents en la història de Moià: Dionís Guiteras és el primer alcalde de la vila que és alhora diputat al Parlament de Catalunya. L’enhorabona! Li desitgem molt d’encert i esperem que, a més de representar els interessos del partit, també pugui defensar i impulsar els interessos de la Catalunya Central i, especialment, del Moianès.

La compaginació de les feines d’empresari, alcalde, president del Consorci del Moianès i diputat, sobretot en aquests moments en què des de l’alcaldia s’ha de fer front a una dura realitat econòmica municipal, no serà pas una tasca fàcil. La menor dedicació als afers quotidians de la vila hauran de ser compensats per un major esforç de tot el consistori i per una major capacitat de delegació de tasques i de coordinació entre les diverses regidories i els diversos grups municipals. D’entrada, però, creiem que estar prop dels llocs de decisió pot ser una bona oportunitat per a la nostra vila. Endavant!

Els resultats de les eleccions del passat diumenge 25 de novembre dibuixen una correlació de forces amb una majoria àmplia, al Parlament, a favor d’adreçar una consulta a la població sobre la sobirania de Catalunya. L’Estat propi i la independència seran temes nuclears aquesta pròxima legislatura. El càstig i la debilitació de CiU, així com la fragmentació de l’arc parlamentari, auguren, però, una legislatura difícil.

Ningú de nosaltres no hauria cregut, fa quatre anys, que ara estaríem patint pel futur de la sanitat i l’educació públiques o que estaríem parlant de la independència de Catalunya com una alternativa al nostre abast. Desitgem a tots els diputats que integraran el Parlament de Catalunya que la consecució de les ambicions col·lectives no els faci desatendre, mentrestant, una realitat social cada dia més crua. En aquests moments d’il·lusió i esperança, cal treballar entre tots perquè es redueixi la distància entre la realitat i el somni, entre el que tenim i el que volem assolir.

La Tosca. Núm. 732. Octubre-Novembre de 2012

La Diada, inici d’una nova època

Cinc autobusos plens de moianesos van sortir en direcció a Barcelona el passat Onze de Setembre per assistir a la manifestació per la independència de Catalunya i per reivindicar el seu dret a decidir. Segurament alguns d’ells havien estat presents al matí en els diversos actes organitzats a Moià arran de la Diada, d’alguns dels quals aquest any es va variar l’horari per a facilitar la concurrència a la concentració de la Ciutat Comtal.

Es notava a través dels petits detalls, o potser no tan petits, que aquesta Diada seria diferent de les altres. Es percebia en els balcons de les cases i en les façanes dels edificis, on hi havia més estelades que senyeres. Es feia present quan et deien que s’havia llogat un altre autobús per a anar a la manifestació perquè amb quatre no n’hi havia prou. Es notava en l’impuls de la gent i en les seves ganes de moure’s i participar, tot i el desànim general per la situació econòmica i la desafecció política.

Un milió i mig de persones —segons dades oficials del departament d’Interior de la Generalitat— van omplir els carrers de Barcelona, superant les expectatives i convertint la Diada del 2012 en un dia històric. Una jornada memorable no solament per les xifres d’assistència, sinó també pel missatge inequívoc de la població: la independència. Un crit tan clar que es va convertir en el desencadenant d’una il·lusió col·lectiva que, en aquell moment, semblava que ningú no podia aturar

La concentració de l’Onze de Setembre ha estat un punt d’inflexió: ha acostat de cop allò que es veia llunyà, i ha fet que la veu de molts catalans —més del 20%— traspassés els carrers i arribés fins al Parlament. Ha actuat de catalitzador d’un procés, el de la independència, que semblava no arrencar mai i que ara, en canvi, sembla desbordar els polítics catalans i els espanyols. Ha propiciat que els partits adoptin posicions clares, algunes més creïbles que d’altres, i abandonin per uns moments l’ambigüitat de la qual acostumen a fer gala.

És cert que el partit polític que està al capdavant de la Generalitat no porta en el seu programa electoral la independencia i que no va escoltar, en el seu moment, els milers de persones que es van sortir a manifestar en contra de les retallades, però també és cert que ha sabut liderar aquest moviment, malgrat que potser sigui perquè no li ha quedat altre remei. Ara per ara no sabem si el futur de Catalunya és el de convertir-se en un estat propi; però, si la ciutadania ho vol, cal caminar tots junts i alhora.

La Tosca. Núm. 731 Setembre de 2012

El somni d'una nit d'estiu?

Els cicles de vida i les estacions s’adapten de manera aproximada. Aquesta TOSCA correspon a la transició entre l’estiu i la tardor. Acabades les vacances per a aquells que encara tenen feina, uns certs ritmes estiuencs s'allarguen fins a l'Onze de Setembre, que enguany vivim com una celebració molt singular. La tardor, per a moltes famílies, es correspon amb l'inici de l'any acadèmic, que imposa noves pautes en la vida quotidiana. S’escau, doncs, fer balanç de l'estiu i anticipar els mesos que ens esperen.

Com podreu comprovar en el contingut d'aquest número, la Festa Major de Moià ha tingut un impacte molt positiu. Mesos enrere hauríem pogut admetre que ni es faria i, en canvi, l’Ajuntament ha pogut editar un programa en color, fins i tot. Cal destacar especialment, entre tots els actes, el pregó. La presentació d'una rumba del cantautor moianès Quim Vila, estrenada amb un vídeo participat per associacions moianeses ha estat com un conjur contra la crisi. Mai un pregó no havia despertat tanta expectació. Cal felicitar, doncs, efusivament i sense matisos, el compositor i tots els qui han fet possible concretar aquesta iniciativa. Incrementar l'autoestima, la participació i posar en relleu la creativitat local són valors que també han estat presents en la consolidació de la Cabra d'Or, una iniciativa jove que ja percebem com a patrimoni dels moianesos. O en el Musical, en una de les edicions que més entrades ha venut. Els vilatans són conscients que, en bona part, la responsabilitat de la festa és ara a les seves mans i l'estan executant amb entusiasme i amb exquisidesa.

LA TOSCA que teniu a les mans conté la primera entrevista pública que Josep Montràs concedeix, després d'un any i mig d'autoimposat silenci. Li agraïm la confiança que hagi triat un mitjà de comunicació local per a discrepar de les xifres econòmiques fetes públiques, per a defensar la seva gestió i per a matisar l'estratègia empesa del «Moià està en fallida». La conversa amb Montràs, sense defugir els aspectes polèmics tractats en el ple de l’Ajuntament aquest mes de juliol, és també una oportunitat per a repassar la feina feta i valorar les transformacions de Moià en els darrers trenta anys.

Com diu la cançó-pregó, necessitem creure que podem anar superant les adversitats treballant col·lectivament. La contribució que fa aquesta revista és aportar informació, arguments i elements de judici perquè cadascú pugui formar-se un criteri, cosa imprescindible per a encarar una tardor que no es presenta, precisament, plàcida. Moià és molt més que un deute municipal, certament, i per això hem d'aconseguir que els moments d'il·lusió compartits aquesta Festa Major no siguin tan sols el somni d'una nit d'estiu.

La Tosca. Núm. 730. Juliol-Agost de 2012

La Festa Major

Ja fa temps que es fa impossible de comentar temes socials sense el protagonisme de la paraula crisi: crisi econòmica, crisi social, crisi política. Els problemes s'aguditzen i solament els més grans tenen record d'una situació tan adversa. Sembla trencat l'engranatge que permetia una gran aspiració col·lectiva: que cada generació pugui viure una mica millor que la precedent. Fins i tot la idea d'Europa, que tant ha empès a la modernització del país, es veu, en alguns moments, a punt de desfer-se i convertir-se en un malson.

¿Podem, en aquest context, parlar de festa si el mateix concepte n'implica d'altres, com el del treball, del qual tan mancats estem? Doncs sí, més que mai, l'hem de celebrar i valorar. I, per a fer-ho, podem demanar-nos: si ens fessin destriar el gra de la palla, de la Festa Major, amb què ens quedaríem? Són les actuacions rutilants de celebritats el que aporta valor a la festa? És la possibilitat de veure a Moià el que podem contemplar a poc més de mitja hora de cotxe en espais més còmodes? Segurament que no és pas aquesta l'essència de la celebració popular anyal. Si fa uns quants anys la nostra Festa Major comptava amb algun "plat fort" per atreure gent de fora de la comarca, d'un temps ençà s'ha hagut de replantejar com a mostra i culminació de l'activitat que grups i associacions preparen meticulosament. En cert sentit, la col·lectivitat hi ha sortit guanyant protagonisme. Així, la millor manera de reconèixer la seva feina per a la comunitat és participant en aquests actes.

A més, els ritmes de vida han canviat molt les pautes i costums, i una part important dels moianesos es veuen obligats a desplaçar-se constantment amunt i avall, a viure dispersos pel país. Per tant, la Festa Major és la millor ocasió de l'any per a retrobar-nos, per a coincidir amb gent a qui normalment veiem poc o de manera superficial. I precisament ara, que fa anys que ens movem per un camí costerut, és quan més necessitem dels altres, necessitem reconfortar-nos mútuament, explicar-nos desficis i esperances. Aquesta Festa Major, doncs, mentre compartim la suor de la caminada popular, o la fresca del parc municipal en el transcurs del Musical o de la Festa de l'Arbre Fruiter, o passegem i saltem pel carrer amb els gegants o amb la «cabra d'or», o coincidim en una terrassa, etc., sentirem que la vida col·lectiva continua. Val la pena que aprofitem aquesta oportunitat per a bandejar temors i compartir projectes de futur. Bona Festa Major!

La Tosca. Núm. 729. Juny de 2012

Reconeixement al comerç de Moià

Aquest número de LA TOSCA conté diverses informacions que tenen com a protagonista el comerç de Moià. Amb pocs dies de diferència, l’Agrupació de Botiguers i Comerciants de Moià (ABIC), que aglutina una part important del sector va rebre del president de la Generalitat un guardó que reconeixia la trajectòria de foment del comerç de proximitat. Pocs dies després, la «Nit del glamour» va transformar i emplenar el paisatge del centre de Moià per una nit, traslladant-nos a un ambient de plena festa major.

El de botiguer és un ofici especialitzat, de tradició secular a Catalunya. Aquest llarg itinerari històric n’ha transportat també estereotips, presents en obres literàries com L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, uns clixés que no sempre han contribuït a afavorir-ne una imatge de dinamisme i compromís social.

El cert és que els comerços són un puntal dels pobles, i no solament per la funció primària que presten: el seu aspecte, la qualitat, la diferenciació dels seus productes i el seu tracte en fan aparadors importants de les viles i dinamitzen els centres urbans. Per als visitants i nouvinguts, els botiguers constitueixen les portes d’entrada al poble. En la seva dimensió física, les botigues hi aporten vida, qualitat i llum. És un panorama ben trist, el de passejar per una població amb les botigues tancades. El seu aspecte, doncs, té una important dimensió col·lectiva que, amb el pas del temps, ha adquirit molt més valor encara. El comerç de proximitat aporta diferenciació i identitat, en un món globalitzat on les cadenes s’estenen de forma impersonal arreu.

A Moià el comerç de proximitat és un tret distintiu de la vila. És un sector que, arriscant-se, s’ha sabut renovar, s’ha especialitzat i s’ha fet un nom. En àmbits com l’alimentari, podem localitzar productes de casa nostra en botigues de grans capitals i, com a vilatans, ens enorgulleix de recomanar i acompanyar els visitants a les nostres botigues, perquè som conscients de la qualitat que ofereixen. El premi rebut de la Generalitat, doncs, és un reconeixement merescut de l’esforç i del risc d’innovar, que aplaudim des del consell de redacció d’aquesta revista.

Però cal assenyalar encara una altra característica del comerç de proximitat que, en el temps actual, adquireix més valor. Acabada una època en què les principals actuacions socials han estat liderades pels ajuntaments, vivim un panorama radicalment diferent, en què el consistori, durant molts anys, estarà immers a arranjar temes interns, imprescindibles per al futur de la col·lectivitat. Caldrà que la societat torni a assumir uns rols i funcions que, durant molts anys, han empès els ajuntaments. Per a fer-ho, cal, amb urgència, sacsejar-nos un pessimisme col·lectiu que immobilitza i que no aporta res al futur. La «Nit del glamour», a més de ser una iniciativa de promoció excel·lent, ha estat també una resposta contundent per a dir que, malgrat tot, moltes coses estan encara per fer i encara són possibles.

La Tosca. Núm. 728. Abril de 2012

Independència: ¿voluntat, necessitat o utopia?

La història ens demostra que és en moments de crisi quan es produeixen els grans canvis polítics, les revolucions socials i econòmiques.

Estem immersos en una de les crisis més profundes del capitalisme, vivim en un Estat que ens tenalla econòmicament, de manera que no sols no ens permet que siguem el motor econòmic del país, sinó que a més ens espolia fiscalment amb l’excusa de la solidaritat. Les retallades cada vegada són més fortes en matèria autonòmica, fins al punt que el Tribunal Constitucional va deixar el nostre Estatut minvat de contingut d’autogovern. El pacte fiscal no té data, ni pressa per part del govern central, i la llengua catalana es veu seriosament amenaçada amb sentències que posen en perill la immersió lingüística.

Aquesta situació, sens dubte, genera desànim i frustració, però també s’albira en bona part de la població una presa de consciència que les coses no poden continuar per aquest camí, que estem en una nau que no és la nostra, i cada vegada se sent amb més freqüència la paraula independència.

Perseguir la independència ha estat una quimera que compta amb més de dos segles de lluita, amb diferents alts i baixos, amb iniciatives polítiques més o menys reeixides, o amb iniciatives populars. Totes elles, però, han caigut en el desànim i la impotència.

Amb la recuperació de la democràcia i l’aprovació de l’Estatut semblava que ja havíem arribat a la millor forma d’autogovern. Però davant la realitat política i econòmica, el debat sobre la independència s’ha anat fent present en la vida política i ciutadana d’una manera impensable fa només uns anys.

El 2 de març es féu a Moià la presentació de l’Associació de Municipis per a la Independència (AM) i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La primera d’aquestes organitzacions agrupa diferents entitats locals per tal de defensar els drets nacionals de Catalunya amb l’objectiu de promoure l’exercici del dret a l’autodeterminació. La constitució d’aquesta entitat fou el 14 de desembre del 2011 a Vic. Amb el que portem d’any ja compta amb més de 330 municipis, setze Consells Comarcals i una Diputació en tot Catalunya. L’Assemblea Nacional Catalana és una organització unitària i transversal que promou la independència de Catalunya; ho fa a través d’assemblees territorials i treballa amb institucions com els ajuntaments que s’adhereixen a la ja esmentada AMI. El 10 de març d’enguany es creà l’Assemblea Constituent al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb l’assistència de més de cinc mil persones.

En un moment històric en què es parla de la Primavera dels Pobles, ¿podem somiar la nostra pròpia Primavera, la d’un poble, el de Catalunya, que pugui arribar a exercir el seu dret a l’autodeterminació? Actes com el celebrat a Moià el 2 de març demostren que la societat es mou.

La Tosca. Núm. 727. Febrer-Març de 2012

Salvament de la unitat a costa de dimissions

Les eleccions municipals del maig del 2011 van portar molts canvis a l'Ajuntament de Moià. Per primera vegada en vint-i-vuit anys, Convergència i Unió perdia unes eleccions i ho feia de manera contundent. També era la primera vegada des del restabliment dels ajuntaments democràtics que cap llista no aconseguia la majoria absoluta.

La davallada de CiU va ser fruit de la presa de consciència, per part de la població, que la situació econòmica era del tot insostenible —l'oposició n’havia informat reiteradament, sense èxit, en temps de bonança econòmica—, a més del canvi de lideratge.

Per la seva part, l'oposició durant la passada legislatura (MAP-ERC) havia patit una escissió durant el procés d'elaboració de les llistes electorals. La direcció local d'ERC va formar llista pròpia sota la marca AraMoià, amb Dionís Guiteras al davant, mentre que el nucli majoritari del fins aleshores MAP-ERC es presentava com a Entesa per Moià, amb Ramon Crespiera de número u. La victòria electoral fou per a AraMoià, que obtingué sis regidories, una més que Entesa.

 Amb Dionís Guiteras, cap de la llista més votada, com a alcalde es va aconseguir un govern d’unitat amb tretze regidors. La unitat era un imperatiu en uns moments de presa de decisions complexes i traumàtiques i la seva consecució fou un veritable èxit. Però aquesta unitat s'ha posat a prova durant les darreres setmanes, amb el rerefons de les desavinences sobre el finançament del deute i l'elaboració dels pressupostos. Les primeres desavinences van sortir a la llum en treure's de l'ordre del dia del ple municipal del dia 12 de gener la major part dels punts per no haver estat consensuats abans. Per altra banda, els representants d’Entesa en el consell d'administració de la societat municipal MoiàFutur havien presentat la dimissió perquè, segons ells, l'alcalde no complia els acords presos a l’inici de la legislatura.

Tanmateix el punt culminant de l'enfrontament ha estat quan l'alcalde ha destituït dels seus càrrecs la regidora de Cultura, Elvira Permanyer (Entesa). Semblava que havia de ser immediat el trencament del consistori moianès. En la pràctica, però, l'esquerda s'ha produït dins les files d’Entesa, entre el sector majoritari, que ha fet prevaler l'interès de mantenir el govern d'unitat, i aquells qui creien que la millor opció era el pas a l'oposició. Resultat: dimissió de les regidores Permanyer i Laura Camí (que ja havia presentat la renúncia com a regidora de Benestar Social el 2 de febrer) i substitució de Crespiera per Joan M. Navarro com a cap del grup municipal.

El marge de maniobra de l’ajuntament per als pròxims anys és molt estret i curull de decisions impopulars. Cal que fem costat al consistori en aquests moments tan difícils, no afegint-hi decisions estèrils. Si la unitat és un bé a conservar, caldrà també que des de totes les parts hi hagi més diàleg i menys decisions unilaterals que puguin posar en perill la unitat del govern.

La Tosca. Núm. 726. Gener de 2012

Any 66, nova etapa

Amb el número que esteu llegint, LA TOSCA enceta el seu seixanta-sisè any d’existència i, al mateix temps, una nova etapa. L’Associació Cultural Modilianum —entitat nascuda en 1989 per a editar la revista d’estudis del Moianès Modilianum— pren el relleu de l’Agrupació Cultural La Tosca. I ho fa amb ànims de continuïtat i de canvi.

Continuïtat, per a fer present a les llars moianeses una revista amb sis dècades i mitja d’història i que, a més, enllaça —amb el parèntesi d’onze anys entre la guerra civil i la primera postguerra— amb el Butlletí de la Lliga Defensa de l'Arbre Fruiter (iniciat en 1909), formant en conjunt més d’un segle de periodisme moianès gairebé ininterromput.

I canvi, per a adaptar els valors essencials i tradicionals de LA TOSCA a la realitat plural i diversa del Moià de principis del segle xxi. Som conscients que la nostra publicació no pot tenir —per la periodicitat i per ser fruit del voluntarisme— un caràcter eminentment informatiu. En canvi, sí que vol ser crònica de la vida moianesa, recollint els actes, esdeveniments, notícies, etc. que s’hi vagin produint. I, a més, desitja aconseguir la participació del major nombre de persones i entitats que són o se senten moianeses; des d’aquí són convidades a participar-hi. Als col·laboradors habituals, pretenem sumar-hi articles, comentaris, opinions, crítiques... de tots els àmbits i sensibilitats.

També voldríem que en les pàgines del nostre butlletí hi tingués una presència adequada l’actualitat de la vida municipal. Estarem oberts als articles d’opinió i de debat, perquè entenem que la política local —la gestió dels afers comunitaris— constitueix una part decisiva de la vida d'un poble, i LA TOSCA, en aquesta nova etapa, vol contribuir a explicar-la.

Finalment, ens agradaria que, a més de donar una visió àmplia i oberta de la vida moianesa, LA TOSCA pogués prestar atenció, d’alguna manera, als altres pobles del Moianès. Per això també seran ben rebudes les col·laboracions que ens arribin des de qualsevol punt de la nostra comarca.