La Tosca. Núm. 773. Desembre de 2017

Hola República, adéu Autonomia

Vam titular Els fets d’octubre el darrer editorial, per valorar uns dies excepcionals, que havien començat el dia 1 amb el referèndum. LA TOSCA hi va dedicar un terç del seu contingut, tot un còctel d’emocions, en expressió de la portaveu del PDeCAT, Maria Tarter. A mitjans de mes van empresonar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i d’Òmnium. El matí del dijous 26 d’octubre el president de la Generalitat era a punt de convocar eleccions al Parlament, mitjançant una roda de premsa que mai no va celebrar-se: un dia de bojos, en paraules de Dionís Guiteras, que estava reunit amb l’executiva d’ERC. L’endemà a la tarda el Parlament va votar la República, i esclatà la joia i la festa a la plaça de Sant Jaume. Aquella mateixa nit s’aplicava l’article 155 de la Constitució espanyola, Rajoy destituïa el govern català i convocava eleccions al Parlament. El primer cap de setmana de la República catalana tothom se’n va anar amb els seus. Ni es va arriar la bandera d’Espanya al Palau de la Generalitat ni cap decret del govern no va ratificar la República. Inaudit! El dilluns es va saber que el president i alguns consellers eren a Brussel·les. La resta del govern va ingressar a la presó pocs dies després. Va semblar que la República havia estat un hola i adéu, mentre l’Estat prenia (encara més) el control de la Generalitat.

Els fets d’octubre han continuat el novembre, incloent-hi una segona aturada general i amb protagonisme dels Comitès de Defensa de la República (la imatge de la carretera de Moià a Collsuspina bloquejada per bales de palla és contundent). I l’excepcionalitat es perllongarà, com a mínim, aquest desembre. Som en plena campanya d’unes eleccions «il·legítimes» a què totes les formacions polítiques han decidit presentar-se. El bloc dels partits independentistes, amb diagnòstics i objectius compartits, han decidit anar tots per separat. No és moment d’emetre valoracions sobre si les decisions preses eren les úniques possibles. Alguns responsables del «procés» han afirmat que es va anar massa enllà i que no hi havia prou massa social ni les eines per a controlar el territori en declarar la República. Però el relat de campanya és que la República només ha nascut prematura i que tan sols és qüestió de nodrir-la.

L’estatus de Catalunya i el procés polític han acaparat la major part d’energia social disponible, i és comprensible. Per això ens plau en aquest número donar compte de l’aprovació de la licitació de la nova depuradora de Moià —la inversió econòmica més important d’aquest mandat i des que va començar la crisi ja fa deu anys—. I esperem que altres projectes cabdals, com l’aprovació inicial del POUM de Moià, no s’encallin. Per a nodrir la República caldrà abans recuperar el control de la Generalitat, i tot plegat no serà d’un dia per a l’altre. En poques setmanes, moltes persones han perdut la llibertat i s’ha desfet el fruit de molts esforços col·lectius. Retornar una mica més de normalitat a les administracions locals pot contribuir a equilibrar millor emoció i planifi cació tot mirant al futur.
 

La Tosca. Núm. 772. Octubre-Novembre de 2017

Els fets d’Octubre

I, finalment, es va fer de dia el diumenge 1 d’octubre. El dissabte s’havien programat activitats una rere l’altra a la biblioteca i a l’escola pública, com en altres equipaments del Moianès, per tal que la presència ciutadana dissuadís la policia de segellar els col·legis electorals, que es van vetllar de nit i matinada. I quan es va fer clar, van aparèixer les urnes, els sobres les paperetes i es van constituir les meses. Centenars de persones feiencua per poder votar. Una imatge per a la història. Va ser un dia de neguit. L’acció dels hackers, bloquejant l’aplicació informàtica del cens, va fer desplaçar molts moianesencs a votar en altres municipis. La tensió i la preocupació van anar creixent a mesura que les imatges amb dures càrregues policials s’escampaven. La policia i la Guàrdia Civil espanyoles tenyien de violència i de sang els col·legis electorals. En el moment del recompte, es van bloquejar carrers amb tractors i camions fent autèntiques barricades. Va ser un dia molt, molt llarg i curull d’emocions.

Tot i el desembarcament policial, les querelles judicials, els registres i les detencions, l’1 d’octubre es va votar massivament a Catalunya, amb uns resultats aclaparadors. El Moianès va ser la segona comarca de Catalunya en percentatge de participació. La capacitat organitzativa i la professionalitat de la societat catalana per a organitzar-se, amb mètodes propis de la clandestinitat per a transportar i custodiar les urnes, ja mereix un reconeixement específic.

El 3 d’octubre es va fer una «aturada general» del país, amb comerços i escoles tancats, autopistes i carreteres tallades. Moià va viure la manifestació més gran feta mai, que va aplegar els alcaldes i alcaldesses del Moianès; de ben segur, l’acte que millor ha permès visualitzar el Moianès com a comarca, amb les banderes de cada municipi a l’ajuntament.

Tanquem aquest editorial el 12 d’octubre. És difícil ni tan sols llistar el que ha anat succeint en una dotzena de dies: manifestacions i declaracions de tota índole, Catalunya com a notícia de portada i editorials als diaris i revistes més influents del món, les empreses de l’Íbex traslladant el domicili social fora de Catalunya i el ple del Parlament del dia 10, en què el president va semblar que deia que havíem arribat, finalment, a les platges d’Ítaca, anunciant una independència en diferit. L’endemà, en el ple del Congrés, el PSOE i Ciutadans feien costat al PP per a suspendre l’autonomia de Catalunya, si cal, un govern que està del tot intervingut des de fa setmanes.

Fa més de cinc anys que Catalunya va emprendre el seu viatge. Pocs pensaven que s’arribaria ni a albirar-ne el port. I s’hi ha arribat. Les persones que viuen una situació històrica no són les millors per a interpretar-la: que aquests fets d’octubre siguin motiu de glòria o d’oprobi, que les decisions dels líders siguin qualificades d’heroiques o d’insensates dependrà en bona part de com es vagin desenvolupant els esdeveniments futurs, que no seran, en cap cas, planers.

La Tosca. Núm. 771. Setembre de 2017

Moià, carrer de Barcelona

La Festa Major de Moià d’enguany, curulla d’activitats i de participació, va acabar de forma sobtada. Les notícies que arribaven de Barcelona, el dijous 17 d’agost des de les cinc de la tarda, van fer decidir d’anul·lar la Festa de l’Arbre Fruiter. Era una edició que havia de ser presidida per una investigadora moianesa que ha excel·lit liderant un grup de recerca, lluitant contra la malaltia, mentre un altre grup sembrava de terror i de mort la Rambla de Barcelona i el passeig de Cambrils.

Al llarg de la història, la Festa de l’Arbre només s’havia hagut d’anul·lar durant els anys de la guerra civil i havia tingut una presència testimonial l’any de la Setmana Tràgica. Potser no és anecdòtic, aquest paral·lelisme històric: el conflicte armat contemporani, a Occident, ha agafat aquest caire, escampant la consciència que mai no ens podem sentir segurs en cap ciutat i que en qualsevol passeig, a la platja o comprant fl ors, una plàcida tarda d’estiu, es pot capgirar en tragèdia.

El 17 d’agost, en una nova data —malauradament— per a la història, Barcelona es va convertir en poques hores en la capital del món. Va haver-hi víctimes de més de trenta nacionalitats. Cap moianesenc no hi va prendre mal, però algun va haver d’estar confinat hores en botigues properes a la Rambla i va ser partícip de la desesperació d’una ciutat que ha esdevingut una destinació turística global i símbol de respecte, d’igualtat, de tolerància, de bona convivència; en definitiva, de llibertat. Quan Moià va adquirir, en el segle XIV, el dret de ser carrer de Barcelona i va passar a jurisdicció reial, va escapar del feudalisme, un sistema encara present en massa països.

Hem il·lustrat la coberta amb el memorial i tribut de flors, d’espelmes, de testimonis escrits, de peluixos, etc. que persones de creences, llengües i nacionalitats molt diverses han anat acumulant a la Rambla. S’aturen, mediten, preguen, es recullen i volen deixar el seu testimoni de condol i d’expressió per a un món millor. I ja és una circumstància ben paradoxal que el terrorista deixés abandonada la furgoneta sobre el mosaic de Miró que, a tall de catifa de Corpus, l’artista va regalar a la ciutat per donar la benvinguda a tots aquells que visitaven la ciutat.

A les notícies i les valoracions sobre aquests fets tan luctuosos s’hi han afegit, per si no n’hi hagués prou amb el dolor i el dol, les posicions preses en la lluita política que està vivint Catalunya en aquests moments decisius. Alguns editorials i notícies han semblat fets per mercenaris, més que per periodistes que viuen en una societat oberta i tolerant. LA TOSCA, en aquest número, s’afegeix a la solidaritat i al suport a la ciutat de Barcelona, i és que Moià, més que mai, és carrer de Barcelona.
 

La Tosca. Núm. 770. Juliol-Agost de 2017

Millores en la qualitat de l’entorn

L’Ajuntament de Moià ha fet l’aprovació inicial del projecte d’ampliació de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals, un projecte que l’Agència Catalana de l’Aigua tenia programat per a anys posteriors. La pressió popular, la reivindicació per a tenir unes rieres més netes i, sobretot, la capacitat política d’influir en les institucions on es prenen les decisions, han permès de prioritzar aquest projecte, que significarà la inversió més important feta a Moià des que es va encetar la crisi econòmica ara fa deu anys. Caldrà seguir de prop l’execució del projecte, però bé cal felicitar els qui han fet possible assolir aquesta fita. És un projecte que està ben encarat.

El Moianès té encara deficiències en la depuració de les aigües residuals, però alguns municipis tenen programada la construcció d’estacions depuradores en els pròxims quatre anys, quan ja en fa més de vint que es va posar en funcionament la primera depuradora de Sant Quirze Safaja, en la conca del riu Tenes, la més gran de la comarca fins ara.

En aquest número també es dóna a conèixer l’adquisició de Sant Miquel del Fai per part de la Diputació de Barcelona. És una altra bona notícia. La gestió pública d’aquest espai permetrà de reforçar els valors naturals, històrics i culturals de Sant Miquel del Fai, una icona dels paisatges emblemàtics de Catalunya. L’accés al Moianès des de l’àrea metropolitana, des de migdia, travessa el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, també gestionat per la Diputació i que comprèn una part dels municipis de Monistrol de Calders i de Granera. Ara, amb la incorporació d’aquest nou espai protegit, el Moianès disposarà d’un recurs de primer ordre per a un turisme sostenible.

Aquesta TOSCA dóna compta del trentè aniversari del col·lectiu ecologista El Fanal. Valors que ara la societat comparteix i defensa de forma majoritària eren considerats, fa trenta anys, extrems o excèntrics per molts. El Moianès té una percentatge de superfície protegida en espais PEIN superior a la mitjana de Catalunya i aquest objectiu es va assolir, en part, per la determinació d’aquest col·lectiu. L’entorn és fràgil, i al Moianès hem viscut de primera mà com una negligència o un accident arrasa uns boscos que havien trigat dècades a créixer. És per això que cal expressar un reconeixement a tots aquells, com les ADF’s, que vetllen per conservar els nostres boscos, i més en estius tan calorosos com aquest.

Acabem aquest editorial amb els cartells de La Cabra d’Or acabats de penjar i quan falta encara un mes per a la seva celebració. Són els primers a anunciar la festa major. Tinguem, doncs, de moment, una bona festa major, que després es presenta una tardor molt intensa.

La Tosca. Núm. 769. Juny de 2017

Meitat de legislatura a l’Ajuntament de Moià

Moià arribava a les portes de l’actual legislatura amb una circumstància paradoxal: la flamant capital de comarca del Moianès aconseguia només presentar dues llistes per a optar al govern de l'ajuntament. A part de l’any 1983, mai no s’havia hagut de triar només entre dues candidatures. Aquesta limitació de la pluralitat es podia entendre, en el cas de Moià, perquè l’amenaça del Tribunal de Comptes sobre un total de vint-i-tres regidors havia pesat com una llosa, tant com el deute municipal, que LA TOSCA havía titulat com «un carreró sense sortida». No eren, doncs, els millors estímuls per a esperonar els ciutadans a presentar-se a contribuir a la gestió pública, i més en un context general de desafecció i desconfiança envers la política institucional.

Els resultats van ser contundents: deu regidors per a l’equip d’AraMoià i tres per a la candidatura de CiU. Començava així una legislatura de majoria absoluta i amb una oposició minvada d’efectius. L’ajuntament acabava d’aprovar el Pla d’Ajust 2015-2025, que permetia encarrilar d’una vegada per totes el tema del deute, a condició de no sortir del camí marcat. Durant aquests dos anys, el context econòmic global ha estat de creixement, fet que ha permès alleugerir les condicions econòmiques del refinançament del deute dels ajuntaments

Com podreu llegir a l’interior de la revista, aquest any caldrà afrontar encara un tema important, pel que fa al deute: la situació de l’empresa municipal MoiàFutur, que havia presentat concurs de creditors. Les condicions marcades en el conveni aprovat preveien tornar el deute de forma exponencial, i els imports a retornar no es podran, molt probablement, assumir ben aviat, com tampoc les expectatives d’ingressos de les tres plantes del pàrquing del solar del CAP.

Encara hi ha temes estructurals no ben resolts: les tres zones industrials de Moià disposen d’una capacitat de creixement molt limitada i, cosa pitjor, d’uns estàndards molt poc competitius en relació a altres polígons industrials. Hi ha industrials que poden i volen invertir, però no troben a Moià les infraestructures que necessiten. Seria molt preocupant que el Moianès i Moià, que ha resistit millor la fase més aguda de la crisi, quedés estancada en un moment de reactivació de les inversions industrials.

Hi ha altres projectes de gran calat que tenen una diagnosi molt més optimista. La necessitat de fer un nova depuradora, el tema que ha causat més crítica social aquests anys, ja disposa del projecte tècnic encarrilat i és probable que pugui inaugurar-se a finals de mandat. Seria, sens dubte, una fita important. També s’està licitant la rehabilitació dels espais per tal que els Mossos d’Esquadra tinguin una seu permanent a Moià. L’incivisme és un altre tema que preocupa i segur que la presència dels Mossos ajudarà a mitigar-lo, i més si s’aprova també una ordenança de civisme que permeti sancionar les conductes incíviques. I encara hi ha més projectes estructurals en curs: aquest estiu hi haurà l’aprovació inicial del nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, el POUM, i la caserna dels bombers està a punt de fer-se de nou. Moià, doncs, fa temps que té al cap temes de transformació municipal, a part de tornar el deute.

La Tosca. Núm. 768. Abril de 2017

La Tosca fa 70 anys

Un documentat article a l’interior dóna compte del 70è aniversari de LA TOSCA. Va ser l’abril de 1947 quan va néixer i la revista que teniu a mans ja és el número 768, que aviat és dit.

El número 5 de la revista, corresponent a la Festa Major del primer any, es va il·lustrar amb una fotografia de Just Renom. S’hi veu, a l’esquerra de la imatge, la roca que amaga la font de La Tosca. La riera transcorre, amb poc cabdal, per la part central, entre alguna gran roca que encara es pot identificar actualment. La fotografia es tanca amb la presència d’un home que pesca. La Tosca, llavors, era un paisatge amb anomenada arreu de Catalunya i també destí preferit dels moianesos, en els comptats moments de lleure que tenien.

Encara que en aquests setanta anys el paisatge ha canviat, l’aspecte és ara més semblant al de la dècada de 1940 que al de fa vint anys. En el 2015 s’hi van fer rompudes i es van recuperar camps propers; la llera de la riera es va esclarir i va fer visible, de nou, el molí. La qualitat de l’aigua ja és tot un altre tema: aquell pescador de la fotografia és actualment una quimera. Precisament, s’informa en aquest número del naixement d’una nova plataforma, A Contracorrent, per a pressionar i reivindicar sobre la qualitat de l’aigua a tota la conca del riu Calders.

Les revistes canvien molt més que els paisatges. En aquest número es dóna compte de la desaparició de Palestra, que s’ha fet ressò de l’activitat esportiva a Moià durant quaranta anys. Una notícia que lamentem.

LA TOSCA va néixer en un moment de penúria i de racionaments. Al cap de pocs anys d’acabada la guerra, sense seguretat social ni pensions i amb el català prohibit, quins moianesos, llavors, haurien ni gosat somiar la realitat en què vivim ara? Pel Consell de Redacció hi ha passat tres generacions. La darrera és la més novella, amb poc més de cinc anys d’experiència en l’edició de la revista. En els 42 números editats fi ns ara hi han participat 284 col·laboradors diferents. També s’ha ampliat la presència de notícies d’altres municipis del Moianès.

Setanta anys és una edat respectable. Fins ara les analítiques (nombre de subscriptors, anuncis, vendes, etc.) indiquen una salut de la revista bastant bona. Però hi ha uns marcadors que no enganyen: el paradigma digital, les xarxes socials i la necessitat d’immediatesa constitueixen amenaces per a les revistes grans i per a les joves. De moment, però, LA TOSCA avança, i el nostre impressor, Winihard Gràfics, ens ha ofert pàgines en color com a regal d’aniversari. Gràcies! Un agraïment que fem extensiu a tots els col·laboradors: autors, subscriptors, anunciants, etc. Tots plegats farem cap als setanta-cinc anys.

La Tosca. Núm. 767. Febrer-Març de 2017

Les Faixes i la carretera de Manresa

El primer número de LA TOSCA editat per l'actual Consell de Redacció, i que correspon a gener del 2012, ara fa cinc anys, encapçalava la coberta amb el títol «El CAP de Moià obre les portes». En el seu interior es donava compte de l'obertura oficial d'aquella infraestructura, que havia obligat a desplaçar les piscines municipals a la part inferior de la carretera de Manresa. En el transcurs de l'acte, l'alcalde, Dionís Guiteras, havia dit que aquella inauguració seria també l'última durant anys, fent referència a la gravetat en què es trobava la hisenda municipal.

Cinc anys més tard, l'Ajuntament de Moià torna a inaugurar. No ha estat pas l'única inversió d'aquest període (mur del parc al carrer de Santa Magdalena, substitució de fanals per il·luminació LED més eficient, etc), però és una mostra clara que la situació econòmica, pel que fa a l'ajuntament, ha canviat molt en un lustre.

La inauguració d'un equipament cultural és sempre motiu d'il·lusió, i més encara per a l’associació que edita aquesta revista: desitgem que l'escola municipal de dansa Somnis pugui desenvolupar molt millor la seva activitat a Les Faixes, que aquest espai cultural esperoni les arts escèniques i musicals i contribueixi, en definitiva, a una major promoció de l'activitat cultural amb les millores introduïdes i les inversions que s'hi efectuaran encara els pròxims anys.

La zona de la carretera de Manresa, amb aquesta remodelació i la propera obertura d'un nou supermercat, s'ha convertit en una àrea de màxima centralitat. De mitjana, en dies feiners, s'hi fan un miler de compres i la seva zona d'influència abasta la majoria de pobles del Moianès. Ara que el Consell Comarcal ja ha començat a caminar, Moià n'és capital, pel que fa a concentració de supermercats. Aquesta efervescència d'activitat també causa problemes, ja que la trama urbana és la d'una carretera de pas i no va ser un espai planificat per a ordenar, massivament, l'estacionament i maniobra dels cotxes, que volen atansar-se tant com sigui possible als centres comercials, i fer-ho compatible amb els vianants que travessen la carretera carregats. Usos molt diversos per a una àrea que s'haurà d'anar adaptant per a compaginar funcions amb comoditat i, sobretot, amb seguretat.

Moià, per la seva orografia, ha anat creixent de nord cap a sud. Els carrers més septentrionals han viscut la desaparició de gairebé tot el comerç allí ubicat. Les botigues familiars, algunes d'elles centenàries, estan agrupades a l'entorn del centre històric i l'eixample de la carretera de Manresa és ara, per la seva ebullició, la nova avinguda de la vila.

La Tosca. Núm. 766. Gener de 2017

L’Agropecuària del Moianès, més de setanta anys a Moià

Ja tenim la primera TOSCA del 2017, una publicació que enguany fa setanta anys. Es va fundar l’any 1947, dos anys després de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos. Aquell 1947 també es va inaugurar el camp de futbol en terrenys del Saiol. Totes tres entitats han perviscut
fins avui, amb una història no exempta de dificultats i adaptant-se als requeriments de cada temps. Com podreu llegir a l’interior de la revista, l’Agropecuària del Moianès, SCCL lloga ara la seva nau principal a una cadena de supermercats, fet que contribuirà a garantir uns ingressos i a poder mantenir el patrimoni i els serveis que presta als seus associats.

El Moià d’inicis dels anys cinquanta del segle XX diferia molt de l’actual. L’any 1950 hi vivien 2.184 persones, poc més d’un terç de la població actual. Però més que pel nombre d’habitants, la seva estructura i la seva procedència dibuixaven un paisatge social difícil d’imaginar. No arribaven a cent les persones immigrants. I qui eren? Fins llavors, principalment capellans, monges, guàrdies civils o algun mestre. El quarter de la Guàrdia Civil ja era al Poble Nou des d’abans de la guerra civil. Però a inicis dels cinquanta comencen a arribar peons, paletes i picapedrers. I en el padró de l’ajuntament es pot comprovar com en moltes cases de pagès de Moià s’hi instal·len mossos, sagals de pastor i pastors nascuts fora de Catalunya. LA TOSCA feia aquesta reflexió: «Hasta ahora los moyaneses queno tenían afición al agro no vislumbraban más horizonte que el de emigrar hacia las ciudades populosas y allí confundirse en un peón más. En cambio estamos muy optimistas en cuanto a las pequeñas industrias o, mejor, caseras.»

Entre 1950 i 1960 la població immigrada es va multiplicar per quatre. Moià encetava una època de desenvolupament: pavimentació de carrers i construcció de cases d’estiuejants, petites empreses de telers al centre del poble, la fàbrica Comadran radicada a la partida del Saiol, i la pagesia, de mà de l’actual Agropecuària, encara en expansió. Moià va diversificar llavors molt la seva economia i va créixer.

La transformació de la pagesia des de llavors ha estat espectacular, així com el seu declivi en el format tradicional al voltant del mas. Les formes de producció agrària i ramadera van patir els efectes de la globalització i algunes van quedar obsoletes. Tanmateix, la majoria de camps de la plana del Moianès continuen conreats i, a més, han reviscolat formes de producció «superades», per tal d’aconseguir una producció ecològica, propera i de productes amb traçabilitat, com els que poden trobar-se a l’Agrobotiga de l’Agropecuària del Moianès i en altres botigues especialitzades de Moià.

La Tosca. Núm. 765. Desembre de 2016

L’esport moianesenc i el Club Esportiu Moià

S’ha volgut vincular sempre l’esport amb valors socials i d’integració. No és una associació fàcil d’acceptar, si per esport entenem tot allò que publiquen els diaris especialitzats i el que ocupa cada dia una part important dels espais televisius de notícies: aquests pressupostos que fan marejar i la crònica dels professionals més ben pagats del món ben poc té a veure, com a fenomen, amb l’esport de base.
En aquesta Tosca n’hi ha força, de continguts vinculats amb l’esport al Moianès. La consolidació del club de bitlles a l’Estany, els esforços per recuperar i extendre el tennis de taula a diferents municipis de la comarca el Club de Golf, que fa vint-i-cinc anys, o bé el testimoni del què significa el Grup de Falcons de Castellcir mostren com l’esport fa de ciment entre generacions, com ajuda a la integració i com fa sentir la gent identificada amb una causa col·lectiva, transportant valors com el treball cooperatiu, l’esforç i la superació.
El Club Esportiu Moià és una de les entitats amb més socis de la comarca i només en futbol activa un col·lectiu d’unes 200 persones d’edats i de procedències ben diferents. El Club passa des de fa anys per una situació difícil. La bona notícia és que un grup de persones han fet un pas endavant per crear una nova Junta Directiva i intentar sortir del tràngol. És una bona notícia també una Junta Consultiva hagi fet de Junta Directiva durant més de 3 anys, perquè ningú no gosava agafar les regnes del Club i que, en aquest temps, hagi crescut tant el nombre de socis com el tipus d’esports que s’hi practiquen. Són bons indicadors, com ho és que l’Ajuntament adquirís al Bisbat, fa més d’un any, el terreny del Camp del futbol i del Pavelló al Bisbat, una compra que facilitaria la intervenció de l’Ajuntament en la gestió del club.
La mala notícia és que els comptes del club estan embargats, que durant tres anys no s’han pagat els rebuts de dos crèdits, i que sense una quitança dels bancs aquests crèdits no es podran tornar. En l’interior de la revista s’explica els detalls d’un problema, l’arrel del qual neix a l’Ajuntament de Moià ara fa 10 anys. L’Alcalde, llavors, va esperonar el Club a fer la inversió per a la instal·lació de gespa artificial, una remodelació llargament reclamada, i que va coincidir en uns anys en què molts ajuntaments van fer aquesta mena d’actuacions, que en aquells moments comptava amb la dotació de línies de subvencions. Com que l’ajuntament estava tan endeutat va ser el Club qui va demanar el crèdit per a la gespa, una operació que es repetiria en la remodelació dels vestidors del Club. Del 2006 al 2013 l’Ajuntament va anar pagant les quotes d’ambdós crèdits, com s’havia acordat, però la intervenció del Tribunal de Cuentas de Madrid, procés que va obrir expedient als regidors presents i passats, en el govern i en l’oposició, va crear pànic social. La Junta va dimitir i l’Ajuntament va deixar de pagar els crèdits d’un Club privat, amb el qual no existia ni un trist conveni de col·laboració.
Les conseqüències d’aquelles maneres de fer encara perduren i, en el cas del Club, són ara lacerants, amb els comptes embargats per ordre judicial. L’adquisició del Camp de Futbol al Bisbat, que ha costat a l’Ajuntament 125.000 euros, és més que una mostra de la voluntat de l’Ajuntament d’arranjar el problema. El Club és amb l’aigua al coll: cal encoratjar els que s’han posat al davant, felicitar els que durant més de tres anys han hagut estar tan pendents d’advocats com de l’esport, i també d’esperar una reacció immediata i clara de l’Ajuntament de Moià.

La Tosca. Núm. 764. Octubre- Novembre de 2016

Afrontant reptes

Aquest número de LA TOSCA informa de la canalització d’alguns reptes que planteja la gestió administrativa de Moià i comarca. L’Ajuntament de Moià va organitzar-ne una presentació pública a la població, acte que va comptar amb ben poca assistència. Més enllà de si la convocatòria s’havia fet amb prou antelació i difusió, aquest fet ja és significatiu de relaxament social. Som lluny d’aquell Moià que acudia per centenars als actes de Les Faixes, inquiet per la viabilitat futura del municipi. Paradoxalment, la poca assistència és un indicador d’èxit. En aquesta presentació el deute ja no va ser el tema estrella, sinó el compromís de crear una comissaria de districte dels Mossos i de licitar la construcció d’una nova depuradora l’any que ve. No és pas poc.
La policia municipal ha quedat reduïda a una presència testimonial, i disposar de Mossos mitigarà la sensació d’inseguretat i d’incivisme, un problema que a Moià ha crescut. Per altra banda, la necessitat de prioritzar la construcció d’una nova depuradora havia estat defensada per diferents col·lectius i per aquesta mateixa revista i va arribar a afectar el consens polític al Moianès. Si els compromisos es compleixen, serà una inversió d’una dimensió molt considerable, de més de 4 milions d’euros, que ens retorna als projectes empesos abans de la crisi.
Uns reptes, doncs, que s’encaminen, mentre n’apareixen d’altres: les empreses de Moià troben dificultats per a ampliar les seves instal·lacions i algunes han programat traslladar la seva producció o créixer en altres llocs Moià té escampades les seves indústries en tres zones industrials, mal programades urbanísticament i amb dèficits de serveis i de potencial de creixement. El Moianès, que va resistir millor que altres comarques properes la primera sotragada de la crisi, pot veure compromès a Moià, no sols la seva capacitat de creixement, sinó el manteniment dels llocs de treball. No és pas una qüestió menor, aquesta. I a la revista en trobareu encara més, de reptes, com els que plantegen els alumnes de P3 de l’escola pública, amb dèficits importants de català pel fet que el segment principal és fill de població immigrant. En un moment en què caldrien esforços suplementaris, una reducció de jornada compromet l’òptima integració d’aquests nous moianesos. I, finalment, també està afrontant el repte d’integrar-se mossèn Fulgence Hitayezu, el nou rector de Moià, de l’Estany i de les parròquies de Ferrerons, Marfà i Rodors, que va incorporar-se al seu càrrec el proppassat 11 de setembre. Es tracta del primer rector d’origen africà que ha tingut mai Moià, i a qui desitgem encert en la seva labor.

La Tosca. Núm. 763. Setembre de 2016

Les Toixoneres, el millor colof de festa major

La festa major d’enguany s’ha desenvolupat de forma ben positiva, amb una programació variada, combinant el manteniment dels actes que la defineixen de fa anys amb la introducció d’innovacions. El temps no hi ha acompanyat del tot, però l’aspecte de les festes i el carrer feien bona la impressió que aquest estiu s’hi ha vist més gent que mai, a Moià.
Just acabada la Festa de l’Arbre va convocar-se una roda de premsa a les Toixoneres, amb representació de l’ajuntament, amb l’alcalde i la regidora d’Educació i Divulgació Cultural, els directors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), de l’excavació, i l’arqueòleg Eudald Carbonell. Amb aquesta posada en escena feien pública la troballa de dues restes òssies corresponents a un individu molt jove d’home neandertal, «el nen de Moià», com va ser batejat de forma immediata per l’equip d’arqueòlegs que ho van descobrir.
Aquesta troballa ha estat la cirereta del pastís de la festa major. Donar-ho a conèixer a mig agost, quan el ritme polític dóna un treva, ha permès que la notícia hagi tingut ampli ressò en els mitjans de comunicació. Com podeu llegir a l’interior de LA TOSCA, les restes humanes anteriors a l’Homo sapiens a Catalunya es poden comptar amb els dits de la mà i això posiciona les Toixoneres en un primer pla dins el paleolític mitjà de Catalunya. El conjunt de les Coves del Toll, doncs, será encara més conegut i això reforça l’atracció cultural del Moianès. Perfecte.
Fa catorze estius que l’IPHES realitza excavacions arqueològiques a la cova de les Toixoneres. Aquesta feina planificada i metòdica permet d’anar aportant grans de sorra al coneixement dels nostres orígens antropològics. L’impuls de les Coves del Toll és un projecte que arrenca de lluny i que els successius governs municipals de Convergència van anar engrandint. Les coves sempre han estat lloc per a projectar esperances i fer volar la imaginació. Es va arribar al punt, a inicis del 2008, de presentar un projecte pressupostat en 8 milions d’euros per a fer a l’antiga fàbrica del Comadran el primer museu d’Europa dedicat a l’ós de les cavernes. Evidentment, aquell projecte està més que enterrat i gairebé sap greu de recordar-ho. A les portes dels deu anys de l’inici de la crisi, és positiu constatar com les Coves del Toll mantenen unes infraestructures endreçades i un bon nivell de visites. Va haver-hi un moment que semblava que ni les Coves ni el Museu no eren viables, i encara aquest any el Museu ha estat tancat alguns dies de la festa major.Les Toixoneres, aquest estiu, han estat un majestuós castell de focs de cloendade les festes. Que serveixi d’embranzida per a arrencar el curs de la tardor i per a valorar encara més la nostra cultura.

La Tosca. Núm. 762. Juliol-Agost de 2016

Art i festa major

Aquesta Tosca aplega diferents articles que tenen en comú l’art: el cinquantenari del premi de pintura ràpida, la inauguració de l’exposició de Joan Vilajoana i la segona edició d’art al Carrer Sant Sebastià, presentada el primer any amb el títol Ex-abrupto i enguany amb Pensament, obra i acció.
Es tracta de projectes de caire molt diferent. La pintura ràpida, d’una banda, és un format peculiar, popular, molt extès durant el bon temps en els municipis de Catalunya, i que té lloc a l’aire lliure, on la gent pot observar l’evolució de l’obra de l’artista, facilitant la interacció i la participació. La presència a Moià d’empreses especialitzades en la construcció de teles, un tipus d’indústria gens habitual, li dóna un caire personal, a la pintura ràpida moianesa. L’exposició de Joan Vilajoana a la Casa-Museu Rafael Casanova és un encert doble, ja que l’artista és un moianès establert a Girona fa anys, amb una tècnica i un llenguatge expressiu molt personals, i que compta amb una dilatada trajectòria creativa. El fet que algunes de les seves peces s’exhibeixen també a establiments comercials del poble és una bona forma d’apropar l’art als ciutadans. No es fa senzill, finalment, categoritzar la segona edició al Raval de Dalt d’un festival amb molta personalitat. Obrir i fer visitable algunes cases antigues del carrer i organitzar una visita guiada té un valor patrimonial que, per si sol, ja en justificaria l’organització. El fet, però, de poder tancar el carrer durant dotze hores i mostrar obres d’artistes de registres tan diferents com la pintura, l’escultura, la moda, la performance, combinant-ho amb intervencions musicals de petit format, atorga a aquesta iniciativa d’unes característiques innovadores i que, amb més recursos, podria tenir una notable capacitat d’atraccment, la sala de El Casal, a l’Esplai, a Banca Catalana, etc.
Aquesta TOSCA publica una entrevista a Josep Ramon Viñeta, que ha estat 40 anys metge a Moià. És una bona ocasió per contrastar l’evolució dels serveis sanitaris a la comarca. El doctor Viñeta explica que va arribar a Moià el setembre del 77. Va arribar, doncs, quan tot just s’havia acabat una Festa Major en la que havia actuat Joan Manuel Serrat. El Moto Club Moianès convocava la 1a Concentració Internacional en motiu de les 24 Hores i, durant la Diada, va haver-hi parlaments de Rafael Ribó. Eren moments de canvi. A quatre mesos de l’arribada de Viñeta els Reis de l’Orient van arribar amb Citroën, fet que va semblar impropi i per la Festa Major d’hivern l’Ajuntament va fer clausurar a Cal Cristo la I Mostra Artística Lliure. Alguns dels organitzadors d’aquella Mostra fundarien, temps després, la Fura dels Baus.ió.
Moià i el Moianès compta amb un ecosistema d’artistes i de plataformes d’art diversa i  d’una potència major a la que percebem. El Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat Forn de Calç a Calders, per exemple, és un espai que compta amb el suport del Departament de Cultura per la qualitat de les residències artístiques que s’hi fan. Es tracta d’un centre desconegut per a la majoria de moianesencs i els treballs artístics que allà s’hi materialitzen podrien mostrar-se també en algunes sales expositives de Moià. Durant molts anys, un dels primers actes de la Festa Major era, precisament, la desfilada de la comitiva d’autoritats inaugurant les nombroses exposicions que s’hi exhibien, a espais tan diversos com l’Ajunta

La Tosca. Núm. 761. Maig-juny de 2016

El Roger en marxa i la solidaritat

Esperem que entre el variat contingut de LA TOSCA que teniu a les mans hi haurà novetats, opinions i entrevistes que seran del vostre interès. En aquesta ocasió s’hi inclouen també unes pàgines que, com a mínim, no llegireu de la mateixa manera: són les de Roger en marxa, escrites per la seva mare. El Roger és un nen de Castellterçol, de cinc anys, amb problemes greus de mobilitat. Roger en marxa va ser una successió d’actes solidaris per recaptar diners per a una intervenció quirúrgica per al Roger i l’article es mou entre la informació, el fet de donar compte del que ha passat i, sobretot, l’expressió d’agraïment. És una peça que permet fer-se càrrec de moltes coses, més enllà del que es diu.

Gairebé no sembla oportú parlar d’una «campanya», en aquest cas. Ningú no va acudir a professionals del màrqueting; ben al contrari, la idea d’una veïna, una paradeta el dia de l’Escudella, unes perruqueres a qui no coneixien, professors, AMPA’s… i uns quants actes convocats al Moianès i en alguns municipis del Vallès. Crida l’atenció, a més, que alguns col·lectius participants no tenen entre els seus objectius el compromís social o la solidaritat: escoles de ball, futbol, etc. El resultat, 16.480 euros (una vegada pagats els impostos), que hauran servit per a fer front a la intervenció quirúrgica (que ha anat molt bé) i una llarga rehabilitació Sort d’improvisar-ho!

La solidaritat i l’ajuda mútua són conceptes que han evolucionat amb el temps. Per a molta gent, nocions com les de «caritat» tenen connotacions poc acceptables, en el món actual, però en èpoques anteriors van ser conceptes ben forts, amb l’energia suficient per a bastir institucions i hospitals (Casa de Misericòrdia i Caritat, Casa de la Caritat…) que van permetre assistir moltes persones desvalgudes i que han deixat un llegat arquitectònic com el CCCB, la Biblioteca de Catalunya o l’Hospital de Sant Pau. També la solidaritat, segons qui la utilitza, pot semblar-nos distant, imposada o provocadora (només cal pensar en la solidaritat fiscal utilitzada en la tensió.

Catalunya-Espanya). La solidaritat ha de ser, primer de tot, voluntària.

Les accions de suport a Roger en marxa podrien figurar en un llibre de text per a donar a entendre què és la solidaritat: veïns que s’ajuden, actes simples, senzills d’organitzar…. i l’extraordinària força d’uns pares que no es rendeixen mai per millorar la vida del seu fi ll. L’adversitat ens permet d’identificar les coses importants de la vida. Si la societat no avança una mica plegada és que no marxa; vol dir que uns — molt pocs— acumulen més diners. Roger en marxa ens fa a tots una mica més rics.

La Tosca. Núm. 760. Abril de 2016

Tot caminant pel Moianès

Entre l’abundant informació d’aquesta TOSCA s’hi inclou un article sobre un adéu. Les caminades d’en Sebastià Padrisa amb el nom de Rivendel toquen a la seva fi, onze anys després d’iniciar-se. S’han organitzat cada segon diumenge de mes i han contingut un punt de sorpresa, ja que no se’n revelava prèviament el destí. Han estat caminades serenes, d’anar a poc a poc mentre es compartien històries i llegendes dels llocs del Moianès visitats. El Sebastià s’ha jubilat i atura aquesta tasca després de cent excursions. Número rodó. L’inici i la fi són principis constitutius dels projectes humans.

Felicitem-lo. En Sebastià Padrisa ha estat sempre vinculat a projectes culturals de Moià i, amb la seva família, va iniciar també fa catorze anys la Cursa Dos Turons. És prou sabut que, tant persones com institucions, tendim a fer-ho quan ja és tard, de reconèixer els altres. S’ha documentat, fins i tot, com moltes persones, en el trajecte final de la seva vida, afirmaven que d’allò de què més es penedien era de no haver pogut o sabut expressar la seva estima i reconeixement a aquells que han estat a prop. No ens en estiguem pas, doncs, de mostrar agraïment a aquelles persones compromeses amb el poble o que en algun moment ens han ajudat a refer-nos dels entrebancs de la vida.

La capacitat de caminar drets és una fi ta de l’evolució humana. Va alliberar les nostres mans, que van guanyar destresa per a fabricar eines i dibuixar. Els pensadors il·lustrats van posar de moda els viatges per Europa. Es tractava de descobrir noves cultures, d’explorar, de contrastar creences i pensaments. Però fa ben poques generacions, tanmateix, que caminar ha esdevingut popular. Ara caminem per gust o per prescripció facultativa. És una forma de fer salut, que no solament tonifica el cos. Compartint camí podem parlar en un registre que no tindria sentit en una sala de reunions o en una taula cara a cara. Sembla com si part d’aquell món rural que la pagesia va haver d’anar abandonant ara s’hagi omplert de caminaires, corredors i ciclistes que ressegueixen corriols tot el dia. Són una altra gent que en recullen uns fruits diferents, de l’entorn natural, un aliment que els nodreix la salut i l’estat d’ànim.

Moià disposa d’una densa xarxa de camins senyalitzats i d’iniciatives per a transitar-los. Va ser dels primers pobles de Catalunya a organitzar una caminada popular i el GEMI ha organitzat també aquesta Setmana Santa la 41ª edició de la Travessa Moià-França. Aprofitem-ho. Perquè mentre caminem per senders fi -tats també viatgem a indrets imaginaris com Rivendel.

La Tosca. Núm. 759. Febrer-Març de 2016

La nova depuradora no pot esperar

La qualitat de l’aigua de la riera de la Tosca està lluny dels paràmetres desitjables i els episodis de contaminació i d’escuma s’han fet, malauradament, habituals. A mitjan febrer, l’Ajuntament de Monistrol de Calders reclamava a Moià intensificar el control en la inspecció d’empreses.

El problema no és nou i ha estat explicat a bastament en aquesta revista: la depuradora de Moià està obsoleta i no va estar mai pensada per a tractar aigües de procedència industrial. Es fa urgent, doncs, la construcció d’una nova estació, però l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que és l’organisme competent, passa per unes dificultats econòmiques tals que aquesta inversió està ara programada per a l’any 2019, i ja ho veurem.

A l’interior de la revista, un article del col·lectiu La Cosa Nostra fa balanç de les accions que han portat a terme per sensibilitzar la població i proposar alternatives. La presentació que van organitzar el mes de gener passat va ser destacable per diversos motius. Per la capacitat de convocatòria i pel fet d’aplegar persones d’edats i procedències socials ben diferents, per reunir regidors de la majoria de municipis afectats i, sobretot, pel to de la reunió, en el qual va predominar una actitud de buscar solucions, d’explicar exemples d’altres llocs on els consells comarcals han fet tasques de suplència establint acords amb l’ACA per avançar els diners de la inversió necessària. Un membre del Fanal mostrava cartes de denúncia enviades al llarg d’anys a tot tipus d’organismes públics, amb reaccions inexistents o molt tèbies, i es felicitava pel fet que una nova generació agafés el testimoni d’aquesta reivindicació.

Després d’anys d’indiferència, cal aprofitar la sensibilització de la població per a prioritzar el projecte de la depuradora i evitar nous episodis d’escumes. Ja hem pogut comprovar com, en altres esferes de la vida pública, temes que es pensaven impossibles fa tot just deu anys semblen ara a l’abast de la mà. Les accions de reivindicació i de mobilització social poden ajudar, i molt, els arguments dels nostres representants polítics. Les deficiències de les aigües residuals de Moià afecten tota la comarca. No podem esperar més a començar a construir la nova depuradora.

No es tracta solament de complir la llei. El posicionament de la comarca en valors vinculats amb el paisatge fan de la qualitat del medi ambient un element essencial per al futur del Moianès. Felicitem aquells que se’n preocupen, que hi treballen. Aquesta revista es vol sentir orgullosa de la riera de la qual porta el nom, i es posa a disposició pera contribuir a difondre i reivindicar totes aquelles iniciatives que permetin una millora de l’aigua i del nostre medi ambient a curt termini.

La Tosca. Núm. 758. Gener de 2016

Sense lloc per al vandalisme

En el Consell de Redacció de LA TOSCA tendim a amplificar els aspectes positius del nostre entorn social i territorial: parlem dels moianesencs amb projecció internacional, subratllem aquelles empreses que obtenen premis i reconeixements, ens posicionem per engrescar a fer possibles les oportunitats de la nova realitat comarcal i, sense eludir ni les polèmiquesni els riscos, intentem reforçar tot allò que —a criteri d’uns simples observadors— ens cohesiona, identifica i planteja reptes pels quals lluitar.

A inicis d’any plantejar bons propòsits ha esdevingut una mena de moda, una forma passatgera de reemprendre aquells temes personals que mai no trobem el moment d’assolir. Però, per a fer-se efectius, els bons propòsits són aquells que perduren en el temps, i si beneficien la col·lectivitat, són encara millors. És per això que no volem pas passar de puntetes sobre una realitat que ens colpeix i que ha estat a punt de provocar una tragèdia a Moià: el vandalisme i les seves conseqüències.

El diccionari defineix vandalisme com aquella ‘tendència a destruir, per gust pervers, per vana ostentació de força o per ignorància, les obres de la civilització i les coses belles’. Les arrels i les motivacions del vandalisme segur que tenen explicacions més complexes que aquesta definició. El fet és que a Moià, que està vivint uns anys especialment difícils, cada paperera i contenidor cremats, cada paret bruta, cada carrer a netejar ens costa un plus als ciutadans. Una societat avançada no és aquella que té uns líders amb uns dots excepcionals. És més aviat aquella que és conscient, crítica, amatent, que sap el cost dels béns públics i que no deixa d’exercir la ciutadania de manera constant, encara que hagi delegat moltes funcions als representants públics. I com que volem una societat més justa i desitgem avançar amb passos concrets en aquest 2016 creiem que no es pot contemporanitzar gens ni mica amb el vandalisme.

Sabem que, de fa anys, es fan tasques de prevenció a l’escola, i que es coordinen serveis socials amb cossos policials per a evitar que les coses augmentin. Però el fet és que les accions vandàliques s’han incrementat i sembla que algunes de les persones que hi intervenen s’hi senten impunes. LA TOSCA desitja la prompta recuperació de la moianesenca que va precipitar-se pel forat del pàrquing del CAP i expressa la seva repulsa per l’onada de vandalisme que s’ha instal·lat a la nit moianesa. Hem dit darrerament que Moià és una societat molt més cohesionada del que la diversitat social d’origen podria fer pensar. I per a estar cohesionats hi ha conductes que hem d’apartar de soca-rel. Fa basarda comprovar, per exemple, que L’Esplai, començat a construir l’any 1977, necessita ara estar engabiat i protegit per tanques, quaranta anys després. Massa tanques i muralles s’estan construint a Europa. No podem deixar que el comportament incívic d’uns pocs ens aïlli o separi.

La Tosca. Can Carner. Joies, 11-13. 08180 Moià
latosca@latosca.cat